El passat 27 de setembre del 2016 el Tribunal Suprem va dictar Sentència resolent un recurs de cassació deduït contra una altra de l'Audiència Provincial de Barcelona del 8 d'octubre del 2015 que condemnava dues persones com a autores dels delictes de detenció il·legal, extorsió i una falta de lesions, per uns fets ocorreguts el 27 d'agost del 2011, que es resumeixen així (els noms són ficticis):
Calixto, i el seu nebot Cosme es trobaven en una cafeteria, esperant a la via pública a Ildefons, i en arribar van començar a discutir perquè en anteriors ocasions Calixto havia contactat a Ildefons per demanar-li diners per "un favor que li devia ". En este context Cosme va començar a donar-li cops que Ildefons anava esquivant, esgrimint Calixto una mena de punxó a l'altura del seu abdomen, amb evident intenció de acoquinar-lo, alhora que li deia "te vaig a donar una punyalada i te vaig a treure la vida ", obligant-lo a que es posara de genolls per demanar-li perdó; instant en el qual Cosme li va propinar un cop de puny a l'ull dret mentre que Calixto li va donar un cop de cap a la boca. Seguidament Calixto li va treure a Ildefons les claus del seu cotxe, obligant-lo, amb la connivència de Cosme, a ficar-se en ell, marxant del lloc, sent la seua finalitat efectuar un canvi de nom de l'esmentat cotxe, sense que pogueren arribar a aconseguir el seu propòsit, en ser interceptats per la força actuant. A conseqüència de l'agressió Ildefons va patir lesions consistents en eritema en maxil·lar dret, erosió a la mucosa de llavi superior i a la cara superior de la segona falange del segon dit del peu.
El que ens interessa ací és que els fets varen ocórrer abans de l'entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2015 de reforma del Codi Penal que va despenalitzar o re-ubicar les fins a aquell moment denominades "faltes", reforma que estava vigent al moment de dictar-se la Sentència que va condemnar els acusats. L'Audiència Provincial, respecte a les lesions, va decidir condemnar per una falta, considerant més favorable la regulació anterior continguda en l'art. 617.1 del CP que establia que el que, por cualquier medio o procedimiento, causara a otro una lesión no definida como delito en este Código será castigado con la pena de localización permanente de seis a 12 días o multa de uno a dos meses. Hi ha que tindre en compte que dita falta de lesions es va reconvertir, amb la reforma, en un delicte lleu de l'art. 147.2 del Codi Penal que disposa que el que, por cualquier medio o procedimiento, causare a otro una lesión no incluida en el apartado anterior, será castigado con la pena de multa de uno a tres meses.
No obstant això, hi ha un detall que no passa inadvertit al Tribunal Suprem, i és que, al cas concret, no només no existia denúncia per part de la víctima, sinó que constava al procediment la seua voluntat contraria a reclamar per les lesions. Circumstància que no resulta intranscendent atès que el nou paràgraf 4 de l'art. 147 abans citat exigeix denúncia prèvia per poder perseguir el delicte lleu de lesions. El resultat és que, en estes circumstàncies, es va considerar com més beneficiosa per l'acusat la nova regulació procedint a l'absolució respecte de la falta de lesions.
Diu expressament la Sentència del Tribunal Suprem que: No obstante, y aunque el recurrente nada dice, la reforma operada en el C. Penal por la LO 1/2015, ha modificado la regulación de las antiguas faltas de lesiones, considerándolas como delitos y aumentando la pena, pero estableciendo que solo serán perseguibles mediante denuncia de la persona agraviada o de su representante legal. Régimen que resulta aplicable como más favorable en caso de que conste la inexistencia de denuncia. En este sentido, la STS nº 534/2016, de 17 de junio. Generalmente debe entenderse que si la víctima compareció voluntariamente ante las autoridades relatando los hechos, ha existido la denuncia necesaria. En otros supuestos, no siempre consta con la debida claridad la voluntad del agraviado contraria a la denuncia, pero en el caso presente se recoge clara y expresamente en la sentencia que, en su declaración en el plenario la víctima "insistió en que no quería denunciar" (sic). Por lo tanto, en ausencia de denuncia no es posible la condena por la falta de lesiones. Por todo ello, el motivo se estima parcialmente, dejando sin efecto la condena por la falta de lesiones,lo que aprovechará al acusado no recurrente.
El que ens interessa ací és que els fets varen ocórrer abans de l'entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2015 de reforma del Codi Penal que va despenalitzar o re-ubicar les fins a aquell moment denominades "faltes", reforma que estava vigent al moment de dictar-se la Sentència que va condemnar els acusats. L'Audiència Provincial, respecte a les lesions, va decidir condemnar per una falta, considerant més favorable la regulació anterior continguda en l'art. 617.1 del CP que establia que el que, por cualquier medio o procedimiento, causara a otro una lesión no definida como delito en este Código será castigado con la pena de localización permanente de seis a 12 días o multa de uno a dos meses. Hi ha que tindre en compte que dita falta de lesions es va reconvertir, amb la reforma, en un delicte lleu de l'art. 147.2 del Codi Penal que disposa que el que, por cualquier medio o procedimiento, causare a otro una lesión no incluida en el apartado anterior, será castigado con la pena de multa de uno a tres meses.
No obstant això, hi ha un detall que no passa inadvertit al Tribunal Suprem, i és que, al cas concret, no només no existia denúncia per part de la víctima, sinó que constava al procediment la seua voluntat contraria a reclamar per les lesions. Circumstància que no resulta intranscendent atès que el nou paràgraf 4 de l'art. 147 abans citat exigeix denúncia prèvia per poder perseguir el delicte lleu de lesions. El resultat és que, en estes circumstàncies, es va considerar com més beneficiosa per l'acusat la nova regulació procedint a l'absolució respecte de la falta de lesions.
Diu expressament la Sentència del Tribunal Suprem que: No obstante, y aunque el recurrente nada dice, la reforma operada en el C. Penal por la LO 1/2015, ha modificado la regulación de las antiguas faltas de lesiones, considerándolas como delitos y aumentando la pena, pero estableciendo que solo serán perseguibles mediante denuncia de la persona agraviada o de su representante legal. Régimen que resulta aplicable como más favorable en caso de que conste la inexistencia de denuncia. En este sentido, la STS nº 534/2016, de 17 de junio. Generalmente debe entenderse que si la víctima compareció voluntariamente ante las autoridades relatando los hechos, ha existido la denuncia necesaria. En otros supuestos, no siempre consta con la debida claridad la voluntad del agraviado contraria a la denuncia, pero en el caso presente se recoge clara y expresamente en la sentencia que, en su declaración en el plenario la víctima "insistió en que no quería denunciar" (sic). Por lo tanto, en ausencia de denuncia no es posible la condena por la falta de lesiones. Por todo ello, el motivo se estima parcialmente, dejando sin efecto la condena por la falta de lesiones,lo que aprovechará al acusado no recurrente.
Comentarios
Publicar un comentario