Existeix des de fa molt de temps una problemàtica respecte a la valoració de les declaracions de testimonis (i qualsevol altra prova personal) als judicis penals davant la qual xoquem a sovint els Advocats a l'hora de recórrer les Sentències trobant-nos una doctrina ja molt consolidada que ve a fixar dita valoració com a una facultat pràcticament exclusiva del Jutge o Tribunal que ha presenciat les declaracions, de forma tal que en seu de recurs, que és un tràmit escrit, es ve a confirmar reiteradament la particular visió continguda a la Sentència objecte del recurs, per la impossibilitat del Tribunal "ad quem" de percebre aquells elements del testimoni que necessàriament requereixen la immediació.
No obstant això, la citada doctrina té importants precisions que cal posar en valor. I és que, si bé és cert que, com hem dit, hi ha una zona infranquejable per al Tribunal del recurs, també ho és que hi ha una altra zona franca respecte de la qual sí que es podrà pronunciar el Tribunal "ad quem" per no resultar necessària la citada immediació sent eixa zona en la que caldrà centrar els arguments del recurs quant a la valoració dels testimonis de la primera instància.
Sobre esta interessant matèria l'Audiència Provincial de València, que coneix en segona instància dels recursos d'apel·lació formulats davant les Sentències dels Jutjats Penals de la Província, ve sostenint en nombroses Sentències (a títol il·lustratiu i dins les més recents ROJ: SAP V 356/2017 - ECLI:ES:APV:2017:356; ROJ: SAP V 3591/2013 - ECLI:ES:APV:2013:3591; i ROJ: SAP V 951/2010 - ECLI:ES:APV:2010:951) un cos de doctrina fonamentat en Sentències del Tribunal Constitucional en la matèria i que diu el següent (traducció pròpia i èmfasi afegit):
Segons el Tribunal Constitucional, el recurs d'apel·lació atorga plenes facultats al jutge o tribunal Superior supraordenat ad quem per resoldre totes les qüestions que es plantegen, siguen de fet o de dret, per tractar-se d'un recurs ordinari que permet un novum iuditium. Si bé s'exclou tota possibilitat d'una reformatio in peius, això és, d'una reforma de la situació jurídica creada en la primera instància que no siga conseqüència d'una pretensió enfront de la qual aquell en el perjudici del qual es produeix esta reforma no tinga ocasió de defensar-se, llevat, és clar, que el perjudici resulte com a conseqüència de l'aplicació de normes d'ordre públic (STC 15/1987, 17/1989 i 47/1993).
El suprem intèrpret del text constitucional té també declarat que res s'ha d'oposar a una resolució que, a partir d'una discrepant valoració de la prova, arriba a una conclusió diferent de la assolida en primera instància (STC 43/1997), ja que tant "pel que fa a la subsumpció dels fets a la norma com pel que fa a la determinació de tals fets a través de la valoració de la prova" el jutge ad quem es troba "en idèntica situació que el jutge a quo" (STC 172/1997, fonament jurídic 4t) i, en conseqüència" pot valorar les proves practicades en primera instància, així com examinar i corregir la ponderació duta a terme pel jutge a quo"(STC 124/1983, 23/1985 , 54 / 985y 120/1999).
No obstant esta amplitud de criteri que es proclama en el pla normatiu, es veu retallada, sens dubte, en la pràctica a l'hora de revisar l'apreciació de la prova efectuada pel jutge a quo. Especialment quan el material probatori del judici de primera instància es centra, primordial o exclusivament, en la prova testifical, supòsits en què han de distingir-se les zones opaques, de difícil accés a la supervisió i control, i les que han de considerar-se com a zones franques, que sí que són més controlables en la segona instància.
Les primeres apareixen constituïdes per les dades estretament lligades a la immediatesa; llenguatge gestual del testimoni, l'acusat o del perit; expressivitat en les seves manifestacions; nerviosisme o astorament en les declaracions; titubeig o contundència en les respostes; rectificacions o linealitat en la seua exposició; to de veu i temps de silenci; capacitat narrativa i explicativa, etc.
És obvi que totes estes dades no quedaven reflectides en l'acta del judici, on ni tan sols constava el contingut íntegre del declarat, donada la precarietat de mitjans tècnics que es patien als jutjats, no ara per la revisió de la gravació, que no pot substituir la immediatesa. Ha de admetre's, doncs, que esta perspectiva rellevant del material probatori resulta inaccessible al jutjador de la segona instància, de manera que l'escull de la manca d'immediatesa li impedeix aprofundir amb comoditat en l'anàlisi de la veracitat i credibilitat dels diferents testimonis.
Ara bé, això no vol dir que no hi haja de revisar i fiscalitzar la convicció plasmada en la sentència sobre l'eficàcia probatòria de les manifestacions que les parts i testimonis van prestar a la primera instància, ja que hi ha una zona franca i accessible de les declaracions, integrada pels aspectes relatius a l'estructura racional del propi contingut de la prova, que en resultar aliens a l'estricta percepció sensorial del jutjador a quo, sí que poden i han de ser fiscalitzats a través de les regles de la lògica, les màximes de l'experiència i els coneixements científics.
Sobre esta interessant matèria l'Audiència Provincial de València, que coneix en segona instància dels recursos d'apel·lació formulats davant les Sentències dels Jutjats Penals de la Província, ve sostenint en nombroses Sentències (a títol il·lustratiu i dins les més recents ROJ: SAP V 356/2017 - ECLI:ES:APV:2017:356; ROJ: SAP V 3591/2013 - ECLI:ES:APV:2013:3591; i ROJ: SAP V 951/2010 - ECLI:ES:APV:2010:951) un cos de doctrina fonamentat en Sentències del Tribunal Constitucional en la matèria i que diu el següent (traducció pròpia i èmfasi afegit):
Segons el Tribunal Constitucional, el recurs d'apel·lació atorga plenes facultats al jutge o tribunal Superior supraordenat ad quem per resoldre totes les qüestions que es plantegen, siguen de fet o de dret, per tractar-se d'un recurs ordinari que permet un novum iuditium. Si bé s'exclou tota possibilitat d'una reformatio in peius, això és, d'una reforma de la situació jurídica creada en la primera instància que no siga conseqüència d'una pretensió enfront de la qual aquell en el perjudici del qual es produeix esta reforma no tinga ocasió de defensar-se, llevat, és clar, que el perjudici resulte com a conseqüència de l'aplicació de normes d'ordre públic (STC 15/1987, 17/1989 i 47/1993).
El suprem intèrpret del text constitucional té també declarat que res s'ha d'oposar a una resolució que, a partir d'una discrepant valoració de la prova, arriba a una conclusió diferent de la assolida en primera instància (STC 43/1997), ja que tant "pel que fa a la subsumpció dels fets a la norma com pel que fa a la determinació de tals fets a través de la valoració de la prova" el jutge ad quem es troba "en idèntica situació que el jutge a quo" (STC 172/1997, fonament jurídic 4t) i, en conseqüència" pot valorar les proves practicades en primera instància, així com examinar i corregir la ponderació duta a terme pel jutge a quo"(STC 124/1983, 23/1985 , 54 / 985y 120/1999).
No obstant esta amplitud de criteri que es proclama en el pla normatiu, es veu retallada, sens dubte, en la pràctica a l'hora de revisar l'apreciació de la prova efectuada pel jutge a quo. Especialment quan el material probatori del judici de primera instància es centra, primordial o exclusivament, en la prova testifical, supòsits en què han de distingir-se les zones opaques, de difícil accés a la supervisió i control, i les que han de considerar-se com a zones franques, que sí que són més controlables en la segona instància.
Les primeres apareixen constituïdes per les dades estretament lligades a la immediatesa; llenguatge gestual del testimoni, l'acusat o del perit; expressivitat en les seves manifestacions; nerviosisme o astorament en les declaracions; titubeig o contundència en les respostes; rectificacions o linealitat en la seua exposició; to de veu i temps de silenci; capacitat narrativa i explicativa, etc.
És obvi que totes estes dades no quedaven reflectides en l'acta del judici, on ni tan sols constava el contingut íntegre del declarat, donada la precarietat de mitjans tècnics que es patien als jutjats, no ara per la revisió de la gravació, que no pot substituir la immediatesa. Ha de admetre's, doncs, que esta perspectiva rellevant del material probatori resulta inaccessible al jutjador de la segona instància, de manera que l'escull de la manca d'immediatesa li impedeix aprofundir amb comoditat en l'anàlisi de la veracitat i credibilitat dels diferents testimonis.
Ara bé, això no vol dir que no hi haja de revisar i fiscalitzar la convicció plasmada en la sentència sobre l'eficàcia probatòria de les manifestacions que les parts i testimonis van prestar a la primera instància, ja que hi ha una zona franca i accessible de les declaracions, integrada pels aspectes relatius a l'estructura racional del propi contingut de la prova, que en resultar aliens a l'estricta percepció sensorial del jutjador a quo, sí que poden i han de ser fiscalitzats a través de les regles de la lògica, les màximes de l'experiència i els coneixements científics.
Comentarios
Publicar un comentario