Al voltant d'esta qüestió es pronuncia una Resolució Vinculant de la Direcció General de Tributs de 7 de juny de 2017, número V1462-17, i en la qual es dona resposta a una consulta d'una persona que havia obert un compte bancari indistint amb el seu pare, qui havia mort recentment, havent afegit com cotitular a la seua parella abans de la defunció d'aquell. L'Administració dona resposta a tres interrogants: la titularitat dominical dels fons del compte; si la facultat de disposició derivada de la cotitularitat del compte continua vigent després de l'òbit d'un dels cotitulars; i finalment la incidència jurídica de la circumstància que un dels cotitulars siga causahavent del difunt.
Compartim part del text traduït de la citada Resolució:
Primer: Distinció entre titularitat de disposició i titularitat dominical.
A este respecte, es pot indicar, en primer lloc, que el Dret tributari no modifica la titularitat dels béns i drets i així s'estableix amb caràcter general en l'article 7 de la Llei 19/1991, de 6 de juny, del Impost sobre el Patrimoni (BOE de 7 de juny de 1991),
(...)
De l'article anterior es desprèn amb tota claredat que no existeix un sistema d'atribució de béns o drets diferents en l'àmbit fiscal al que corresponga en l'ordenament jurídic general. No obstant això, és ben sabut que la titularitat dels balanços dels comptes de dipòsit que figuren a nom de diversos individus de forma indistinta és una qüestió que ha estat objecte d'anàlisi per diverses instàncies, però que el Tribunal Suprem ha aclarit en diverses sentències, per exemple, en la de 19 de desembre de 1995, on els fonaments de dret tercer i quart recullen la jurisprudència a seguir en estos casos -amb cites d'anteriors sentències del mateix tribunal (sentències de 24 de març de 1971, 19 d'octubre de 1988, 8 de febrer de 1991, 23 de maig de 1992, 15 de juliol de 1993, 15 de desembre de 1993 i 21 de novembre de 1994), i que este Centre entén plenament aplicable. En ells, el Tribunal Suprem diu, entre altres coses, el següent:
"FONAMENT DE DRET TERCER.- La Sala, en línia de principi, i a propòsit de l'objecte litigiós que versa sobre la propietat dels balanços econòmics existents en els comptes corrents o llibretes al·lusius als dipòsits bancaris propietat del titular premort qui autoritza a la respectiva entitat per tal que figure també com a cotitular de les mateixes el seu nebot, el demandat hui recorregut, ha de precisar:
1.º) Dins dels hui anomenats «contractes bancaris», segons la doctrina el contracte de compte corrent és en el dret espanyol una figura atípica ... enquadrable en el nostre dret dins del marc general del contracte de comissió ... També pel que fa a la seua significació jurídico comercial, el compte corrent bancari va adquirir cada vegada més autonomia contractual, desprenent-se del dipòsit bancari que li servia de base i només actua com a comptabilitat de suport. En tot cas, el compte bancari expressa sempre una disponibilitat de fons a favor dels titulars del mateix contra el Banc que els reté ...
2.º) Mes la seua problemàtica es presenta a l'hora de distingir entre la disposició o gestió dels seus fons o numerari i la propietat dels mateixos, sobretot, quan ha mort el titular, i quan dit compte o dipòsit figura obert a nom de dos o més titulars ... ja que, aleshores, apareix el conflicte sobre si el propietari era el premot i d'ell derivar-lo «mortis causa» als seus causahavents o, bé, ho és el titular «supersistit», eventualitat esta que en la pràctica bancaria es resol amb base en els articles 1.137 i 1.138 del Codi Civil en el sentit que si el compte figurava mancomunadament només es podia disposar amb la signatura de tots els titulars, no així quan es troba amb el ritu del compte «indistint o solidari», que ha de figurar expressament, llavors, qualsevol d'ells pot disposar de part o del tot i fins i tot resoldre'l o extingir-lo a través de l'article 279 del Codi de Comerç, projectant esta tesi a, en el seu cas, l'adscripció dominical, excloent la «mortis causa», a favor del supérstit.
3.º) En línia jurisprudencial, ... amb base, entre altres, en sentència de 24 de març de 1971, "és inacceptable el criteri que els diners dipositats als comptes indistints passara a ser propietat de la recurrent, pel sol fet de figurar com titular indistint, no propietari ...; els dipòsits indistints no pressuposen comunitat de domini sobre els objectes depositats, havent d'estar al que resolen els Tribunals sobre la propietat d'ells; incumbeix al causahavent del dipositant l'acció per a reclamar a la persona designada en el dipòsit indistint els efectes que hagués retirat del mateix sense títol per apropiar-se'ls "; i així, s'ha afirmat en sentència de 8 de febrer de 1991 que "... el simple fet de l'obertura d'un compte corrent, en forma indistinta, a nom de dues (o més) persones, com a norma general, l'únic que comporta "prima facie", en allò referent a les relacions derivades del dipòsit irregular en què tot compte bancàri es basa, és que qualsevol d'estos titulars tindrà, davant el Banc dipositari, facultats dispositives del saldo que done el compte, però no determina, per si solament, l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals, sobre este saldo dels dos (o més) titulars indistints del compte, ja que això haurà de ser determinat únicament per les relacions internes entre els titulars i, més concretament, per l'original pertinença dels fons o numerari de què es nodreix este compte ... "; i es reitera en la sentència de 15 de desembre de 1993 que "... s'ha de tindre en compte que si bé figuren en esta classe de negocis uns titulars, que podem denominar 'titulars bancaris', això només significa que esta circumstància és més bé operativa per a la dinàmica del contracte, allò que influeix i determina 'prima facie', en relació amb les relacions del dipòsit que es porta a terme, és que qualsevol d'estos titulars ostenta facultats de disposició davant el banc, bé individualment o conjuntament, però no estableix l'existència d'un condomini i menys per parts iguals, ja que este l'estableixen les relacions internes dels titulars i, més concretament, en raó a l'original pertinença dels fons dipositats ... "; d'on, doncs, no hi ha cap presunció ni titularitat dominical, ni d'atribució per meitat o parts iguals, ja que això es relega a la prova dins de les relacions internes entre els titulars bancaris, podent, en certa manera, ser una variant la sentència de 21 de novembre 1994 ( "... si partim de la base que per no haver-se acreditat la propietat exclusiva de la quantitat existent en el compte corrent indistint en favor de cap dels cotitulars de la mateixa, i per aplicació del precepte de l'article 1138, s'havia de presumir dividit el crèdit del Banc en tantes parts com fossen els deutors, de manera que a la mort d'un cotitular, tots dos eren amos de la meitat de la suma dipositada al Banc, un cop produït l'òbit d'un d'ells, i fins i tot sense necessitat de procedir a la partició de l'herència, la suma el domini de la qual pertanyia a la titular morta va haver de passar als seus hereus"), que estableix en canvi la presumpció d'esta propietat per meitat entre els dos cotitulars.
4t) En definitiva, i ratificant esta línia jurisprudencial, i tret d'algun cas en particular, on bé per la forma d'haver-se practicat l'obertura del compte, o més bé, la finalitat o intenció reflectida en l'autorització «ex post» després de la precedència per l'únic titular, quan així, a més, ho aprecie la sala« a quo », no és possible l'atribució de propietat del saldo per la mera referència a la repetida cotitularitat, sinó que ha d'integrar-se amb la penetració jurídica en les relacions particulars dels interessats: fons comú, societat existent, o bé nexe de parentiu, amistat, gestió conferida, autorització o mandat, en respectiva.
FONAMENT DE DRET QUART. Aplicant l'anterior doctrina al recurs, ... no deixa cap dubte que mantenint-se la propietat exclusiva del mateix sobre les llibretes corresponents -així s'escriu ... «obertes al meu nom, propietari de les mateixes ...» -, el nou cotitular designat ho era simplement a l'efecte de poder disposar d'estos fons en vida del propietari designant o autoritzant, per la qual cosa després de la seua mort, és planer que el dipòsit existent havia d'integrar el seu patrimoni relicte referit als seus hereus ... "
D'acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, doncs, els fons dipositats en un compte bancari obert a nom de dos o més titulars amb el caràcter d'indistint o solidàri no pertanyen per este sol fet a tots els cotitulars (la cotitularitat no determina, per si sola, l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals), sinó que el que tal titularitat de disposició solidària significa és que qualsevol d'estos titulars tindrà, davant del Banc dipositari, facultats dispositives del saldo que done compte. La titularitat dominical sobre estos fons i, si s'escau, l'existència de condomini sobre ells, haurà de venir determinada únicament per les relacions internes entre els dos titulars i, més concretament, per l'originària pertinença dels fons o numerari de què es nodreix este compte, qüestió que haurà de ser provada fefaentment per qui vulga fer valdre este dret enfront de tercers.
Segon: Distinció entre les facultats de disposició sobre un compte indistint segons visquen els cotitulars o haja mort algun d'ells.
Ja s'ha dit que el mer fet d'obertura d'un compte corrent, en forma indistinta, a nom de dues o més persones, l'únic que comporta 'prima facie', pel que fa a les relacions derivades del dipòsit irregular en què tot compte corrent bancari es recolza, és que qualsevol dels titulars tindrà, davant del Banc dipositari, facultats dispositives del saldo que done el compte (titularitat de disposició). Per tant, qualsevol d'ells pot disposar de part o del tot i fins resoldre'l o extingir-lo via article 279 del Codi de Comerç. Tot això, amb independència de la titularitat dominical, que haurà de provar-se conforme a Dret i al marge de la prova sobre la cotitularitat de disposició del compte. Ara bé, esta titularitat de disposició total sobre el saldo del compte només mantindrà la seua vigència mentre visquen els cotitulars d'ella (llevat que abans decideixen resoldre o modificar les condicions del contracte), però no pot estendre's més enllà de la mort d'algun ells, doncs, en este moment, entren en joc les disposicions civils que regulen la successió del mort. Com ha dit el Tribunal Suprem en la sentència comentada, "... a la mort d'un cotitular, ... i fins i tot sense necessitat de procedir a la partició de l'herència, la suma el domini de la qual pertanyia a la titular morta va haver de passar als seus hereus".
És a dir, a partir del moment de la defunció d'un dels cotitulars, l'altre -o altres- deixa de tindre facultat de disposició sobre la part del saldo del compte indistint la titularitat dominical del qual corresponia al mort, que s'ha d'integrar en el cabal relicte del causant i passar als seus drethavents (hereus o legataris), segons el que disposen els articles 659 ( "L'herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d'una persona, que no s'extingeixen per la seua mort") i 661 ( "Els hereus succeeixen al difunt pel fet només de la seua mort en tots seus drets i obligacions ") del Codi Civil.
Tercer: Consideració de la circumstància que el cotitular supervivent siga hereu del mort.
El fet que el cotitular supervivent d'un compte indistint resulte ser un hereu del cotitular mort no modifica cap dels criteris exposats en els apartats anteriors. Mentre va romandre viu el causant, tots dos cotitulars van tindre la titularitat de disposició del compte, amb les facultats annexes. Però des del moment de la defunció, desapareix esta facultat de disposició sobre la totalitat del saldo del compte, que, per al cotitular supervivent i hereu, es redueix a la part del saldo de la qual siga titular dominical (qüestió que, com ja s'ha dit, ha de ser fefaentment provada davant qui es pretenga fer valer este dret).
No obstant això, la part del saldo la titularitat dominical del qual corresponia al cotitular mort -causant de la successió- passa des d'este moment a engrossir el cabal relicte i el cotitular hereu la adquirirà per via hereditària, i d'acord amb les normes civils i fiscals que regulen la successió, però no pot adquirir-la per la simple cotitularitat de disposició.
De les normes civils aplicables, per la seua importància en relació amb la qüestió plantejada, cal destacar que la disposició per l'hereu de la part del saldo que corresponga al cabal relicte suposa l'acceptació tàcita de l'herència, segons l'article 999 del Codi Civil, que estableix en els paràgrafs primer i tercer que "L'acceptació pura i simple pot ser expressa o tàcita. ... Tàcita és la que es fa per actes que suposen necessàriament la voluntat d'acceptar, o que no hi hauria dret a executar sinó amb la qualitat d'hereu ".
Pel que fa a les normes fiscals, atès que la part del saldo d'un compte indistint que corresponia al cotitular mort -causant de la successió- s'ha d'integrar en el cabal relicte juntament amb la resta de béns, drets i obligacions del causant, els hereus hauran de tributar en l'Impost sobre Successions i Donacions per poder disposar d'esta part del saldo, ja que l'adquireixen per la seua condició d'hereus, el que els converteix en subjectes passius de l'Impost, segons disposa l'article 5.a) de la Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l'Impost sobre Successions i Donacions (BOE de 19 de desembre de 1987).
Finalment, cal recordar que l'article 8.1.a) de la Llei 29/1987 determina que "Seran subsidiàriament responsables del pagament de l'Impost, tret que resultaren d'aplicació les normes sobre responsabilitat solidària de la Llei general tributària: a) En les transmissions mortis causa de dipòsits, garanties o comptes corrents, els intermediaris financers i les altres entitats o persones que hagen lliurat el metàl·lic i valors dipositats o retornat les garanties constituïdes. A estos efectes no es considerarà lliurament de metàl·lic o de valors dipositats, ni devolució de garanties, el lliurament de xecs bancaris amb càrrec als dipòsits, garanties o al resultat de la venda dels valors que siga necessari, que tinga com a finalitat exclusiva el pagament del mateix Impost sobre successions i donacions que grave la transmissió "mortis causa", sempre que el xec siga expedit a nom de l'Administració creditora de l'impost. "
Per tant, en el supòsit plantejat -compte bancàri d'estalvi obert a nom de dos titulars, morint un d'ells, un dels hereus és l'altre-, el lliurament total o parcial al cotitular hereu de la part del saldo que pertanyia al cotitular mort i, en conseqüència, al cabal relicte, constituirà al Banc dipositari en responsable subsidiari del pagament de l'Impost sobre Successions i Donacions, en els termes que preveu l'article 8 de la seua Llei i en els articles 19 i 20 del seu Reglament, aprovat pel Reial Decret 1629/1991, de 8 de novembre (BOE de 16 de novembre de 1991), sense perjudici de la responsabilitat solidària que, si escau, puga correspondre d'acord amb la Llei general tributària. Lògicament, esta responsabilitat subsidiària queda limitada a la porció de l'Impost que corresponga a la part del saldo del compte que pertanyia al causant i que s'haja lliurat a l'hereu, per la qual cosa correspondrà a este la càrrega de la prova davant el Banc dipositari de que el saldo dipositat està constituït únicament per les seues aportacions i, en conseqüència, no han d'integrar-se en el cabal relicte del causant.
Primer: Distinció entre titularitat de disposició i titularitat dominical.
A este respecte, es pot indicar, en primer lloc, que el Dret tributari no modifica la titularitat dels béns i drets i així s'estableix amb caràcter general en l'article 7 de la Llei 19/1991, de 6 de juny, del Impost sobre el Patrimoni (BOE de 7 de juny de 1991),
(...)
De l'article anterior es desprèn amb tota claredat que no existeix un sistema d'atribució de béns o drets diferents en l'àmbit fiscal al que corresponga en l'ordenament jurídic general. No obstant això, és ben sabut que la titularitat dels balanços dels comptes de dipòsit que figuren a nom de diversos individus de forma indistinta és una qüestió que ha estat objecte d'anàlisi per diverses instàncies, però que el Tribunal Suprem ha aclarit en diverses sentències, per exemple, en la de 19 de desembre de 1995, on els fonaments de dret tercer i quart recullen la jurisprudència a seguir en estos casos -amb cites d'anteriors sentències del mateix tribunal (sentències de 24 de març de 1971, 19 d'octubre de 1988, 8 de febrer de 1991, 23 de maig de 1992, 15 de juliol de 1993, 15 de desembre de 1993 i 21 de novembre de 1994), i que este Centre entén plenament aplicable. En ells, el Tribunal Suprem diu, entre altres coses, el següent:
"FONAMENT DE DRET TERCER.- La Sala, en línia de principi, i a propòsit de l'objecte litigiós que versa sobre la propietat dels balanços econòmics existents en els comptes corrents o llibretes al·lusius als dipòsits bancaris propietat del titular premort qui autoritza a la respectiva entitat per tal que figure també com a cotitular de les mateixes el seu nebot, el demandat hui recorregut, ha de precisar:
1.º) Dins dels hui anomenats «contractes bancaris», segons la doctrina el contracte de compte corrent és en el dret espanyol una figura atípica ... enquadrable en el nostre dret dins del marc general del contracte de comissió ... També pel que fa a la seua significació jurídico comercial, el compte corrent bancari va adquirir cada vegada més autonomia contractual, desprenent-se del dipòsit bancari que li servia de base i només actua com a comptabilitat de suport. En tot cas, el compte bancari expressa sempre una disponibilitat de fons a favor dels titulars del mateix contra el Banc que els reté ...
2.º) Mes la seua problemàtica es presenta a l'hora de distingir entre la disposició o gestió dels seus fons o numerari i la propietat dels mateixos, sobretot, quan ha mort el titular, i quan dit compte o dipòsit figura obert a nom de dos o més titulars ... ja que, aleshores, apareix el conflicte sobre si el propietari era el premot i d'ell derivar-lo «mortis causa» als seus causahavents o, bé, ho és el titular «supersistit», eventualitat esta que en la pràctica bancaria es resol amb base en els articles 1.137 i 1.138 del Codi Civil en el sentit que si el compte figurava mancomunadament només es podia disposar amb la signatura de tots els titulars, no així quan es troba amb el ritu del compte «indistint o solidari», que ha de figurar expressament, llavors, qualsevol d'ells pot disposar de part o del tot i fins i tot resoldre'l o extingir-lo a través de l'article 279 del Codi de Comerç, projectant esta tesi a, en el seu cas, l'adscripció dominical, excloent la «mortis causa», a favor del supérstit.
3.º) En línia jurisprudencial, ... amb base, entre altres, en sentència de 24 de març de 1971, "és inacceptable el criteri que els diners dipositats als comptes indistints passara a ser propietat de la recurrent, pel sol fet de figurar com titular indistint, no propietari ...; els dipòsits indistints no pressuposen comunitat de domini sobre els objectes depositats, havent d'estar al que resolen els Tribunals sobre la propietat d'ells; incumbeix al causahavent del dipositant l'acció per a reclamar a la persona designada en el dipòsit indistint els efectes que hagués retirat del mateix sense títol per apropiar-se'ls "; i així, s'ha afirmat en sentència de 8 de febrer de 1991 que "... el simple fet de l'obertura d'un compte corrent, en forma indistinta, a nom de dues (o més) persones, com a norma general, l'únic que comporta "prima facie", en allò referent a les relacions derivades del dipòsit irregular en què tot compte bancàri es basa, és que qualsevol d'estos titulars tindrà, davant el Banc dipositari, facultats dispositives del saldo que done el compte, però no determina, per si solament, l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals, sobre este saldo dels dos (o més) titulars indistints del compte, ja que això haurà de ser determinat únicament per les relacions internes entre els titulars i, més concretament, per l'original pertinença dels fons o numerari de què es nodreix este compte ... "; i es reitera en la sentència de 15 de desembre de 1993 que "... s'ha de tindre en compte que si bé figuren en esta classe de negocis uns titulars, que podem denominar 'titulars bancaris', això només significa que esta circumstància és més bé operativa per a la dinàmica del contracte, allò que influeix i determina 'prima facie', en relació amb les relacions del dipòsit que es porta a terme, és que qualsevol d'estos titulars ostenta facultats de disposició davant el banc, bé individualment o conjuntament, però no estableix l'existència d'un condomini i menys per parts iguals, ja que este l'estableixen les relacions internes dels titulars i, més concretament, en raó a l'original pertinença dels fons dipositats ... "; d'on, doncs, no hi ha cap presunció ni titularitat dominical, ni d'atribució per meitat o parts iguals, ja que això es relega a la prova dins de les relacions internes entre els titulars bancaris, podent, en certa manera, ser una variant la sentència de 21 de novembre 1994 ( "... si partim de la base que per no haver-se acreditat la propietat exclusiva de la quantitat existent en el compte corrent indistint en favor de cap dels cotitulars de la mateixa, i per aplicació del precepte de l'article 1138, s'havia de presumir dividit el crèdit del Banc en tantes parts com fossen els deutors, de manera que a la mort d'un cotitular, tots dos eren amos de la meitat de la suma dipositada al Banc, un cop produït l'òbit d'un d'ells, i fins i tot sense necessitat de procedir a la partició de l'herència, la suma el domini de la qual pertanyia a la titular morta va haver de passar als seus hereus"), que estableix en canvi la presumpció d'esta propietat per meitat entre els dos cotitulars.
4t) En definitiva, i ratificant esta línia jurisprudencial, i tret d'algun cas en particular, on bé per la forma d'haver-se practicat l'obertura del compte, o més bé, la finalitat o intenció reflectida en l'autorització «ex post» després de la precedència per l'únic titular, quan així, a més, ho aprecie la sala« a quo », no és possible l'atribució de propietat del saldo per la mera referència a la repetida cotitularitat, sinó que ha d'integrar-se amb la penetració jurídica en les relacions particulars dels interessats: fons comú, societat existent, o bé nexe de parentiu, amistat, gestió conferida, autorització o mandat, en respectiva.
FONAMENT DE DRET QUART. Aplicant l'anterior doctrina al recurs, ... no deixa cap dubte que mantenint-se la propietat exclusiva del mateix sobre les llibretes corresponents -així s'escriu ... «obertes al meu nom, propietari de les mateixes ...» -, el nou cotitular designat ho era simplement a l'efecte de poder disposar d'estos fons en vida del propietari designant o autoritzant, per la qual cosa després de la seua mort, és planer que el dipòsit existent havia d'integrar el seu patrimoni relicte referit als seus hereus ... "
D'acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, doncs, els fons dipositats en un compte bancari obert a nom de dos o més titulars amb el caràcter d'indistint o solidàri no pertanyen per este sol fet a tots els cotitulars (la cotitularitat no determina, per si sola, l'existència d'un condomini, i menys per parts iguals), sinó que el que tal titularitat de disposició solidària significa és que qualsevol d'estos titulars tindrà, davant del Banc dipositari, facultats dispositives del saldo que done compte. La titularitat dominical sobre estos fons i, si s'escau, l'existència de condomini sobre ells, haurà de venir determinada únicament per les relacions internes entre els dos titulars i, més concretament, per l'originària pertinença dels fons o numerari de què es nodreix este compte, qüestió que haurà de ser provada fefaentment per qui vulga fer valdre este dret enfront de tercers.
Segon: Distinció entre les facultats de disposició sobre un compte indistint segons visquen els cotitulars o haja mort algun d'ells.
Ja s'ha dit que el mer fet d'obertura d'un compte corrent, en forma indistinta, a nom de dues o més persones, l'únic que comporta 'prima facie', pel que fa a les relacions derivades del dipòsit irregular en què tot compte corrent bancari es recolza, és que qualsevol dels titulars tindrà, davant del Banc dipositari, facultats dispositives del saldo que done el compte (titularitat de disposició). Per tant, qualsevol d'ells pot disposar de part o del tot i fins resoldre'l o extingir-lo via article 279 del Codi de Comerç. Tot això, amb independència de la titularitat dominical, que haurà de provar-se conforme a Dret i al marge de la prova sobre la cotitularitat de disposició del compte. Ara bé, esta titularitat de disposició total sobre el saldo del compte només mantindrà la seua vigència mentre visquen els cotitulars d'ella (llevat que abans decideixen resoldre o modificar les condicions del contracte), però no pot estendre's més enllà de la mort d'algun ells, doncs, en este moment, entren en joc les disposicions civils que regulen la successió del mort. Com ha dit el Tribunal Suprem en la sentència comentada, "... a la mort d'un cotitular, ... i fins i tot sense necessitat de procedir a la partició de l'herència, la suma el domini de la qual pertanyia a la titular morta va haver de passar als seus hereus".
És a dir, a partir del moment de la defunció d'un dels cotitulars, l'altre -o altres- deixa de tindre facultat de disposició sobre la part del saldo del compte indistint la titularitat dominical del qual corresponia al mort, que s'ha d'integrar en el cabal relicte del causant i passar als seus drethavents (hereus o legataris), segons el que disposen els articles 659 ( "L'herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d'una persona, que no s'extingeixen per la seua mort") i 661 ( "Els hereus succeeixen al difunt pel fet només de la seua mort en tots seus drets i obligacions ") del Codi Civil.
Tercer: Consideració de la circumstància que el cotitular supervivent siga hereu del mort.
El fet que el cotitular supervivent d'un compte indistint resulte ser un hereu del cotitular mort no modifica cap dels criteris exposats en els apartats anteriors. Mentre va romandre viu el causant, tots dos cotitulars van tindre la titularitat de disposició del compte, amb les facultats annexes. Però des del moment de la defunció, desapareix esta facultat de disposició sobre la totalitat del saldo del compte, que, per al cotitular supervivent i hereu, es redueix a la part del saldo de la qual siga titular dominical (qüestió que, com ja s'ha dit, ha de ser fefaentment provada davant qui es pretenga fer valer este dret).
No obstant això, la part del saldo la titularitat dominical del qual corresponia al cotitular mort -causant de la successió- passa des d'este moment a engrossir el cabal relicte i el cotitular hereu la adquirirà per via hereditària, i d'acord amb les normes civils i fiscals que regulen la successió, però no pot adquirir-la per la simple cotitularitat de disposició.
De les normes civils aplicables, per la seua importància en relació amb la qüestió plantejada, cal destacar que la disposició per l'hereu de la part del saldo que corresponga al cabal relicte suposa l'acceptació tàcita de l'herència, segons l'article 999 del Codi Civil, que estableix en els paràgrafs primer i tercer que "L'acceptació pura i simple pot ser expressa o tàcita. ... Tàcita és la que es fa per actes que suposen necessàriament la voluntat d'acceptar, o que no hi hauria dret a executar sinó amb la qualitat d'hereu ".
Pel que fa a les normes fiscals, atès que la part del saldo d'un compte indistint que corresponia al cotitular mort -causant de la successió- s'ha d'integrar en el cabal relicte juntament amb la resta de béns, drets i obligacions del causant, els hereus hauran de tributar en l'Impost sobre Successions i Donacions per poder disposar d'esta part del saldo, ja que l'adquireixen per la seua condició d'hereus, el que els converteix en subjectes passius de l'Impost, segons disposa l'article 5.a) de la Llei 29/1987, de 18 de desembre, de l'Impost sobre Successions i Donacions (BOE de 19 de desembre de 1987).
Finalment, cal recordar que l'article 8.1.a) de la Llei 29/1987 determina que "Seran subsidiàriament responsables del pagament de l'Impost, tret que resultaren d'aplicació les normes sobre responsabilitat solidària de la Llei general tributària: a) En les transmissions mortis causa de dipòsits, garanties o comptes corrents, els intermediaris financers i les altres entitats o persones que hagen lliurat el metàl·lic i valors dipositats o retornat les garanties constituïdes. A estos efectes no es considerarà lliurament de metàl·lic o de valors dipositats, ni devolució de garanties, el lliurament de xecs bancaris amb càrrec als dipòsits, garanties o al resultat de la venda dels valors que siga necessari, que tinga com a finalitat exclusiva el pagament del mateix Impost sobre successions i donacions que grave la transmissió "mortis causa", sempre que el xec siga expedit a nom de l'Administració creditora de l'impost. "
Per tant, en el supòsit plantejat -compte bancàri d'estalvi obert a nom de dos titulars, morint un d'ells, un dels hereus és l'altre-, el lliurament total o parcial al cotitular hereu de la part del saldo que pertanyia al cotitular mort i, en conseqüència, al cabal relicte, constituirà al Banc dipositari en responsable subsidiari del pagament de l'Impost sobre Successions i Donacions, en els termes que preveu l'article 8 de la seua Llei i en els articles 19 i 20 del seu Reglament, aprovat pel Reial Decret 1629/1991, de 8 de novembre (BOE de 16 de novembre de 1991), sense perjudici de la responsabilitat solidària que, si escau, puga correspondre d'acord amb la Llei general tributària. Lògicament, esta responsabilitat subsidiària queda limitada a la porció de l'Impost que corresponga a la part del saldo del compte que pertanyia al causant i que s'haja lliurat a l'hereu, per la qual cosa correspondrà a este la càrrega de la prova davant el Banc dipositari de que el saldo dipositat està constituït únicament per les seues aportacions i, en conseqüència, no han d'integrar-se en el cabal relicte del causant.
Comentarios
Publicar un comentario