Hui, 26/3/2019, s'ha dictat Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Gran Sala) en els procediments acumulats C‑70/17 i C‑179/17, els quals han tingut lloc com a conseqüència de dues sol·licituds de decisió prejudicial elevades al citat Tribunal per part de la Sala del Civil del Tribunal Suprem d'una banda, i per part del Jutjat de Primera Instància 1 de Barcelona, d'altra, i tenen per objecte la interpretació de la Directiva 93/13/CEE en relació a les que es venen denominant com a clàusules de venciment anticipat.
La Sentència, tot i que, com s'ha de vore, efectua una interpretació que en principi hauria d'anteposar l'interès del consumidor, està sent celebrada des de l'àmbit financer perquè obri la porta a integrar el contracte, una vegada declarada la nul·litat de la clàusula, amb el Dret intern, el que suposarà admetre les execucions hipotecàries per l'impagament de tres quotes, segons estableix la Llei d'Enjudiciament Civil.
Reproduïm el text dels apartats 56 a 64 de la Sentència traduïts al valencià per considerar-los els més rellevants:
56 No obstant això, el Tribunal de Justícia ja ha declarat que de la jurisprudència citada en els apartats 53 i 54 de la present sentència no es desprèn que, en una situació en la qual un contracte conclòs entre un professional i un consumidor no pot subsistir després de la supressió d'una clàusula abusiva, l'article 6, apartat 1, de la Directiva 93/13 s'opose al fet que el jutge nacional, en aplicació dels principis del Dret dels contractes, suprimisca la clàusula abusiva substituint-la per una disposició supletòria de dret nacional en aquells casos en què la declaració de nul·litat de la clàusula abusiva obligue el jutge a anul·lar el contracte en la seua totalitat, quedant exposat així el consumidor a conseqüències especialment perjudicials, que representen per a este una penalització (vegeu, en este sentit, la sentència de 30 d'abril de 2014, Kasler i Káslerné Rábai, C-26/13, EU: C: 2014: 282,apartats 80, 83 i 84).
57 Referent a això, el Tribunal de Justícia ha considerat que tal substitució d'una clàusula abusiva per una disposició supletòria de Dret nacional queda plenament justificada a la llum de la finalitat de la Directiva 93/13. En efecte, s'ajusta a l'objectiu de l'article 6, apartat 1, de la Directiva 93/13, ja que esta disposició pretén reemplaçar l'equilibri formal que el contracte estableix entre els drets i obligacions de les parts per un equilibri real que puga restablir la igualtat entre estes, i no anul·lar tots els contractes que continguen clàusules abusives (vegeu, en este sentit, la sentència de 30 d'abril de 2014, Kasler i Káslerné Rábai, C-26/13, EU: C: 2014: 282, apartats 81 i 82i jurisprudència citada).
58 Si, en una situació com la descrita en l'apartat 56 de la present sentència, no es permetés substituir una clàusula abusiva per una disposició supletòria de dret nacional i s’obligara el jutge a anul·lar el contracte en la seua totalitat, el consumidor podria quedar exposat a conseqüències especialment perjudicials, de manera que el caràcter dissuasori derivat de l'anul·lació del contracte podria frustrar-se. En efecte, en el cas d'un contracte de préstec, tal anul·lació tindria en principi l'efecte de fer immediatament exigible el pagament de l'import del préstec pendent de devolució, en una quantia que pot excedir la capacitat econòmica del consumidor, i per esta raó penalitzaria este més que al prestador, a qui, com a conseqüència, no es dissuadiria d'inserir clàusules d'este tipus en els contractes que oferira (vegeu, en este sentit, la sentència de 30 d'abril de 2014, Kasler iKáslerné Rábai, C-26/13, EU: C: 2014: 282, apartats 83 i 84).
59 Per anàlegs motius cal considerar que, en una situació en què un contracte de préstec hipotecari conclòs entre un professional i un consumidor no pot subsistir després de la supressió d'una clàusula abusiva la redacció de la qual està inspirada en una disposició legal aplicable en cas de conveni entre les parts del contracte, l'article 6, apartat 1, de la Directiva 93/13 no pot interpretar-se en el sentit que s'oposa que el jutge nacional, per tal d'evitar la nul·litat d'este contracte, substituïsca esta clàusula amb la nova redacció d'esta disposició legal de referència introduïda amb posterioritat a la celebració del contracte, en la mesura que l'anul·lació del contracte exponga al consumidor a conseqüències especialment perjudicials.
60 En els presents assumptes, els contractes a què es refereixen els litigis principals tenen per objecte, d'una banda, la concessió de préstecs per part d'un banc i, de l'altra, la constitució de garanties hipotecàries relatives a estos préstecs. Les clàusules controvertides en els litigis principals, inspirades en la redacció de l'article 693, apartat 2, de la LEC, en la versió vigent en el moment de la celebració d'estos contractes, permeten fonamentalment als bancs en qüestió declarar el venciment del préstec i exigir el pagament de l'import encara no satisfet quan deixe d'abonar una quota mensual. Incumbeix als òrgans jurisdiccionals remitents comprovar, d'acord amb les normes de Dret intern i adoptant un enfocament objectiu (vegeu, en este sentit, la sentència de 15 de març de 2012, Pereničová i Perenič, C-453/10, EU: C: 2012: 144, apartat 32), si la supressió d'estes clàusules tindria com a conseqüència que els contractes de préstec hipotecari no puguen subsistir.
61 En este supòsit, correspon als òrgans jurisdiccionals remitents examinar si l'anul·lació dels contractes de préstec hipotecari objecte dels litigis principals exposaria als consumidors en qüestió a conseqüències especialment perjudicials. Referent a això, resulta de les actuacions de remissió que tal anul·lació podria incidir, en particular, en les vies processals de Dret nacional d'acord amb les quals els bancs poden reclamar judicialment el pagament de la totalitat de l'import del préstec pendent de devolució pels consumidors. Així, en cas d'anul·lació dels contractes de préstec hipotecari objecte dels litigis principals, el cobrament dels crèdits dels bancs ha de tenir lloc a través d'un procediment d'execució ordinària, mentre que segueix sent aplicable el procediment especial d'execució hipotecària a cas que estos contractes es mantinguen substituint la clàusula abusiva per la nova redacció de l'article 693, apartat 2, de la LEC, que permet declarar el venciment anticipat d'estos contractes en cas d'impagament per part del deutor de, almenys, tres mensualitats. Segons s'ha assenyalat, estos dos procediments es distingeixen, en particular, per la circumstància que el procediment especial d'execució hipotecària de l'habitatge habitual es caracteritza per la possibilitat que el deutor alliberi el bé hipotecat abans del tancament de la subhasta mitjançant la consignació de la quantitat deguda, per la possibilitat d'obtindre una reducció parcial del deute i per la garantia que el bé hipotecat no serà venut per un preu inferior al 75% del seu valor de taxació.
62 Doncs bé, tal deteriorament de la posició processal dels consumidors afectats, en cas de recórrer al procediment d'execució ordinària en lloc de seguir la via del procediment especial d'execució hipotecària, és pertinent a l'efecte d'apreciar les conseqüències de l'anul·lació dels contractes en qüestió i, segons el declarat en l'apartat 59 de la present sentència, podria justificar per tant, sempre que expose a estos consumidors a conseqüències especialment perjudicials, que els òrgans jurisdiccionals remitents substituïsquen les clàusules abusives per la versió de l'esmentat article 693, apartat 2, de la LEC posterior a la celebració dels contractes controvertits en els litigis principals. No obstant això, atès que les característiques d'estos procediments d'execució s'emmarquen exclusivament en l'esfera del dret nacional, correspon en exclusiva als òrgans jurisdiccionals remitents dur a terme les comprovacions i les comparacions necessàries a este efecte.
63 Per contra, d'acord amb la jurisprudència esmentada a l'apartat 56 de la present sentència, si els òrgans jurisdiccionals remitents arriben a la conclusió que els contractes de préstec hipotecari en qüestió poden subsistir sense les clàusules abusives controvertides en els litigis principals, haurien d'abstindre’s d'aplicar aquestes clàusules, llevat que el consumidor s'hi opose, en particular en el cas que este considere que una execució hipotecària seguida a l'empara d'esta clàusula li seria més favorable que la via del procediment d'execució ordinària. En efecte, este contracte ha de subsistir, en principi, sense altra modificació que la resultant de la supressió de les clàusules abusives, en la mesura que, en virtut de les normes del Dret intern, tal persistència del contracte siga jurídicament possible (vegeu, en este sentit, la sentència de 26 de gener de 2017, Banc Primus, C-421/14, EU: C: 2017: 60, apartat 71).
64 Tenint en compte les anteriors consideracions, ha de respondre’s a les qüestions prejudicials plantejades en els assumptes C-70/17 i C-179/17 que els articles 6 i 7 de la Directiva 93/13 s'han d'interpretar en el sentit que, d'una banda, s'oposen que una clàusula de venciment anticipat d'un contracte de préstec hipotecari declarada abusiva siga conservada parcialment mitjançant la supressió dels elements que la fan abusiva, quan esta supressió equivalga a modificar el contingut d'esta clàusula afectant la seua essència , i que, d'altra banda, estos mateixos articles no s'oposen que el jutge nacional pose remei a la nul·litat de tal clàusula abusiva substituint-la per la nova redacció de la disposició legal que va inspirar esta clàusula, aplicable en cas de conveni entre les parts del contracte, sempre que el contracte de préstec hipotecari en qüestió no puga subsistir en cas de supressió de l'esmentada clàusula abusiva i l'anul·lació del contracte en el seu conjunt expose el consumidor a conseqüències especialment perjudicials.
Reproduïm el text dels apartats 56 a 64 de la Sentència traduïts al valencià per considerar-los els més rellevants:
56 No obstant això, el Tribunal de Justícia ja ha declarat que de la jurisprudència citada en els apartats 53 i 54 de la present sentència no es desprèn que, en una situació en la qual un contracte conclòs entre un professional i un consumidor no pot subsistir després de la supressió d'una clàusula abusiva, l'article 6, apartat 1, de la Directiva 93/13 s'opose al fet que el jutge nacional, en aplicació dels principis del Dret dels contractes, suprimisca la clàusula abusiva substituint-la per una disposició supletòria de dret nacional en aquells casos en què la declaració de nul·litat de la clàusula abusiva obligue el jutge a anul·lar el contracte en la seua totalitat, quedant exposat així el consumidor a conseqüències especialment perjudicials, que representen per a este una penalització (vegeu, en este sentit, la sentència de 30 d'abril de 2014, Kasler i Káslerné Rábai, C-26/13, EU: C: 2014: 282,apartats 80, 83 i 84).
57 Referent a això, el Tribunal de Justícia ha considerat que tal substitució d'una clàusula abusiva per una disposició supletòria de Dret nacional queda plenament justificada a la llum de la finalitat de la Directiva 93/13. En efecte, s'ajusta a l'objectiu de l'article 6, apartat 1, de la Directiva 93/13, ja que esta disposició pretén reemplaçar l'equilibri formal que el contracte estableix entre els drets i obligacions de les parts per un equilibri real que puga restablir la igualtat entre estes, i no anul·lar tots els contractes que continguen clàusules abusives (vegeu, en este sentit, la sentència de 30 d'abril de 2014, Kasler i Káslerné Rábai, C-26/13, EU: C: 2014: 282, apartats 81 i 82i jurisprudència citada).
58 Si, en una situació com la descrita en l'apartat 56 de la present sentència, no es permetés substituir una clàusula abusiva per una disposició supletòria de dret nacional i s’obligara el jutge a anul·lar el contracte en la seua totalitat, el consumidor podria quedar exposat a conseqüències especialment perjudicials, de manera que el caràcter dissuasori derivat de l'anul·lació del contracte podria frustrar-se. En efecte, en el cas d'un contracte de préstec, tal anul·lació tindria en principi l'efecte de fer immediatament exigible el pagament de l'import del préstec pendent de devolució, en una quantia que pot excedir la capacitat econòmica del consumidor, i per esta raó penalitzaria este més que al prestador, a qui, com a conseqüència, no es dissuadiria d'inserir clàusules d'este tipus en els contractes que oferira (vegeu, en este sentit, la sentència de 30 d'abril de 2014, Kasler iKáslerné Rábai, C-26/13, EU: C: 2014: 282, apartats 83 i 84).
59 Per anàlegs motius cal considerar que, en una situació en què un contracte de préstec hipotecari conclòs entre un professional i un consumidor no pot subsistir després de la supressió d'una clàusula abusiva la redacció de la qual està inspirada en una disposició legal aplicable en cas de conveni entre les parts del contracte, l'article 6, apartat 1, de la Directiva 93/13 no pot interpretar-se en el sentit que s'oposa que el jutge nacional, per tal d'evitar la nul·litat d'este contracte, substituïsca esta clàusula amb la nova redacció d'esta disposició legal de referència introduïda amb posterioritat a la celebració del contracte, en la mesura que l'anul·lació del contracte exponga al consumidor a conseqüències especialment perjudicials.
60 En els presents assumptes, els contractes a què es refereixen els litigis principals tenen per objecte, d'una banda, la concessió de préstecs per part d'un banc i, de l'altra, la constitució de garanties hipotecàries relatives a estos préstecs. Les clàusules controvertides en els litigis principals, inspirades en la redacció de l'article 693, apartat 2, de la LEC, en la versió vigent en el moment de la celebració d'estos contractes, permeten fonamentalment als bancs en qüestió declarar el venciment del préstec i exigir el pagament de l'import encara no satisfet quan deixe d'abonar una quota mensual. Incumbeix als òrgans jurisdiccionals remitents comprovar, d'acord amb les normes de Dret intern i adoptant un enfocament objectiu (vegeu, en este sentit, la sentència de 15 de març de 2012, Pereničová i Perenič, C-453/10, EU: C: 2012: 144, apartat 32), si la supressió d'estes clàusules tindria com a conseqüència que els contractes de préstec hipotecari no puguen subsistir.
61 En este supòsit, correspon als òrgans jurisdiccionals remitents examinar si l'anul·lació dels contractes de préstec hipotecari objecte dels litigis principals exposaria als consumidors en qüestió a conseqüències especialment perjudicials. Referent a això, resulta de les actuacions de remissió que tal anul·lació podria incidir, en particular, en les vies processals de Dret nacional d'acord amb les quals els bancs poden reclamar judicialment el pagament de la totalitat de l'import del préstec pendent de devolució pels consumidors. Així, en cas d'anul·lació dels contractes de préstec hipotecari objecte dels litigis principals, el cobrament dels crèdits dels bancs ha de tenir lloc a través d'un procediment d'execució ordinària, mentre que segueix sent aplicable el procediment especial d'execució hipotecària a cas que estos contractes es mantinguen substituint la clàusula abusiva per la nova redacció de l'article 693, apartat 2, de la LEC, que permet declarar el venciment anticipat d'estos contractes en cas d'impagament per part del deutor de, almenys, tres mensualitats. Segons s'ha assenyalat, estos dos procediments es distingeixen, en particular, per la circumstància que el procediment especial d'execució hipotecària de l'habitatge habitual es caracteritza per la possibilitat que el deutor alliberi el bé hipotecat abans del tancament de la subhasta mitjançant la consignació de la quantitat deguda, per la possibilitat d'obtindre una reducció parcial del deute i per la garantia que el bé hipotecat no serà venut per un preu inferior al 75% del seu valor de taxació.
62 Doncs bé, tal deteriorament de la posició processal dels consumidors afectats, en cas de recórrer al procediment d'execució ordinària en lloc de seguir la via del procediment especial d'execució hipotecària, és pertinent a l'efecte d'apreciar les conseqüències de l'anul·lació dels contractes en qüestió i, segons el declarat en l'apartat 59 de la present sentència, podria justificar per tant, sempre que expose a estos consumidors a conseqüències especialment perjudicials, que els òrgans jurisdiccionals remitents substituïsquen les clàusules abusives per la versió de l'esmentat article 693, apartat 2, de la LEC posterior a la celebració dels contractes controvertits en els litigis principals. No obstant això, atès que les característiques d'estos procediments d'execució s'emmarquen exclusivament en l'esfera del dret nacional, correspon en exclusiva als òrgans jurisdiccionals remitents dur a terme les comprovacions i les comparacions necessàries a este efecte.
63 Per contra, d'acord amb la jurisprudència esmentada a l'apartat 56 de la present sentència, si els òrgans jurisdiccionals remitents arriben a la conclusió que els contractes de préstec hipotecari en qüestió poden subsistir sense les clàusules abusives controvertides en els litigis principals, haurien d'abstindre’s d'aplicar aquestes clàusules, llevat que el consumidor s'hi opose, en particular en el cas que este considere que una execució hipotecària seguida a l'empara d'esta clàusula li seria més favorable que la via del procediment d'execució ordinària. En efecte, este contracte ha de subsistir, en principi, sense altra modificació que la resultant de la supressió de les clàusules abusives, en la mesura que, en virtut de les normes del Dret intern, tal persistència del contracte siga jurídicament possible (vegeu, en este sentit, la sentència de 26 de gener de 2017, Banc Primus, C-421/14, EU: C: 2017: 60, apartat 71).
64 Tenint en compte les anteriors consideracions, ha de respondre’s a les qüestions prejudicials plantejades en els assumptes C-70/17 i C-179/17 que els articles 6 i 7 de la Directiva 93/13 s'han d'interpretar en el sentit que, d'una banda, s'oposen que una clàusula de venciment anticipat d'un contracte de préstec hipotecari declarada abusiva siga conservada parcialment mitjançant la supressió dels elements que la fan abusiva, quan esta supressió equivalga a modificar el contingut d'esta clàusula afectant la seua essència , i que, d'altra banda, estos mateixos articles no s'oposen que el jutge nacional pose remei a la nul·litat de tal clàusula abusiva substituint-la per la nova redacció de la disposició legal que va inspirar esta clàusula, aplicable en cas de conveni entre les parts del contracte, sempre que el contracte de préstec hipotecari en qüestió no puga subsistir en cas de supressió de l'esmentada clàusula abusiva i l'anul·lació del contracte en el seu conjunt expose el consumidor a conseqüències especialment perjudicials.
Comentarios
Publicar un comentario